Qui som

CONFITEOR som un grup atípic. Una colla d'amics i amigues, un grup que recita i musica versos. Gent que composa i escriu (alguns, fins i tot, guanyen premis literaris). Persones que ens trobem per parlar i riure, per compartir intimitats, per llegir en veu alta i gaudir del so i el ritme de la paraula. Potser açò no tinga res d'extraordinari, o sí, o què més dóna? La qüestió és que duem des de 1990 treballant junts i avui ens trobem més animats i creatius que mai.
Actualment el formem 8 intèrprets i 6 músics i els nostres espectacles es caracteritzen per la doble dimensió de la dramatització o recitació i la presència de la música en directe.

« Gràcies per deixar-nos ésser Confiteor »

Tot just arribe a casa. Aquesta vesprada plujosa esta plena d'un encís que convida a sortir per fer un cafenet de reflexió. Ha sigut a la cruïlla del carrer Germanies-Cervantes quan he deturat el meu cotxe per cedir el pas, que he vist amb pantalons curtets i un xubasquero la figura d'algú que coneixia i que passejava per la vorera amb avidesa. M'he quedat observant-lo a través del vidre mullat del cotxe i l'he saludat amb un somriure àgil, movent la mà per tal que em pogués veure. M'ha conegut. I tot arrupit m'ha correspost amb un somrís i un gest senzill. En aqueixos moments (un espai de temps molt breu) m'he transportat a dalt del seu camionet, amb la Carla, amb el Joanfer, amb el Raület, amb els caixons de la cope i amb l'entaulat de la banda pels carrers de Guadassuar quan vingué a ajudar-nos amb el muntatge de la Terra i el Goig.
Uns instants de reflexió que m'han entendrit la memoria i que ara escoltareu el que m'han fet dir.
Hui (ja ho he dit) plou i cada gota en caure al terra em retorna una tendresa que reviu a les llàgrimes que ara em plouen dels ulls. Però les meues llàgrimes no són un plany, ni invoquen la tristesa dels abismes. Tot el contrari, sóc més feliç que mai, he sigut tantes voltes feliç, hauria de ser-ne més conscient de vegades. Les llàgrimes que aquesta nit em vénen a retornar tanta felicitat em porten preguntes, preguntes sense respostes que s'amaguen al darrere dels sentiments i les natures més sinceres dels homes, al temps que em fan veure la veritable lluïsor de la bellesa.
Què seria de Confiteor sense tota aqueixa gent del gest senzill. Us imagineu? Què seria de nosaltres sense la voluntat humil d'un Vicent Barberà?
O sense el rescatador poètic d'imatges que ens regala la seua llum, Josep Emili?
O no filem tan prim, què em digueu de Paqui, que ens contempla sempre i allà on anem des de les primeres files? O dels nostres amics i companys de feina que no han volgut faltar a cap estrena, i fins i tot els has tornat a veure repetint? O aqueixa gent que no coneixes del tot, però estàs segur que l'has vist en alguna que altra moguda confiteoriana? O Laia, o els mosqueteros... No, no podem oblidar tampoc tots els qui han vingut amb nosaltres a Galícia, a Palestina, a Iraq... per imposar la justícia dels versos.
És clar que Confiteor se sap estimat, però hem de donar-li el nom a cada cosa, encara que tots donem per suposat que això ja siga un vell secret. Tots sabem que els astres estan de la nostra part, que els senyals abunden, però hem de saber que no som res si no ho som amb ells. Potser hauríem de plantejar-nos un homenatge seriós a tota aqueixa gent, o potser correspondre'ls de la mateixa manera amb unes paraules senzilles (com aquestes) que malgrat no ser-hi hi són.
Pensem-ho per un moment...
Quin color tindria la nostra mar sense el blau de tots els blaus dels ulls de Xelo? I de Xavi, on podem trobar un cos on el seu cor hi càpiga més ample? Confiteor tindria un somriure molt petit sense el de Laura! Les nits poètiques serien molt obscures sense Selene! Què seria de Confiteor sense un oboè que ha retornat com d'una argila antiga (encara que toque una nota de menys); o què faríem si no tinguérem l'estima pacient d'una Imma, d'una Mercè, d'una Maria; quantes històries meravelloses, exemples d'entrega i d'estima amaguen aquestes dones al seu darrere per donar-nos el seu petit-gran-benaurat recolzament: de vegades el silenci és el seu esforç, de vegades la seua veu és el nostre bàlsam. Com podríem agrair-li a Ferran que ha vingut, mitja hora tard, però que ha vingut; els nostres referents clàssics no existirien sense els versos que Vicent Nàcher va escriure algun dia, el castell confitat seria menys dolç sense l'encís de la princesa Xusmín; el nostre ritme seria molt diferent sense els compasos del Raület Teruelet, el Cinema no seria tan Paradiso sense el violí de Sergi, com podríem oblidar el somriure de Joansa en acabar l'LKE després de tot?, què seria de nosaltres sense Néstor i els seus acords de termòpila i endavant malgrat tot?, com podríem ser capaços d'oblidar el so d'una flauta que feia sonar un un tal Raül Ferragud?, com podrien haver tornat sense el so d'una travessera que acaronava Pep Lluís? les notes de David Antich també ens han besat l'oïda alguna vegada, Mónica, Gemma, Miriam, Miquel Soriano, fins i tot un ángel alat ens vetla des del cel per tal que l'amor que proclamem arribe molt lluny, sempre molt més lluny.
És per això que els hem de concedir el seu lloc en majúsucula a la nostra memòria. És l'hora de pensar. De mirar els qui no estan enllà, sinó els qui estan ací, a la nostra vora o ho estigueren un dia. Els qui ens besaren, ens recitaren, ens apedaçaren, ens abraçaren i en la mesura dels temps sembla que només han estat amb nosaltres uns petits instants. Però no, no és això, ells han estat per nosaltres la justificació de totes les nostres fites, han sigut la prova evident que Confiteor som tots i que la vida i l'estima que proclamem existeix més enllà de les paraules, la música i els versos. El seu gest senzill, que fou una vegada o encara hi és; el sentiment que evidencia la seua sensibilitat per les nostres sensibilitats ha de ser rebut com un regal per tots nosaltres, com una ofrena que ens endeuta de per vida: com un bes al que no li calen paraules.
Ja ho veieu, no és la mesura de les coses la que en dóna el seu valor, sinó l'esperit que hi fiquem en elles.
Després de tot el que m'ha fet dir Vicent "Llanterna" i el seu camionet només puc acabar adreçant-los unes paraules que de segur tots estem pensant després d'aquesta lectura:

"Confiteor us estima.
I si no ho sabíeu, ja ho sabeu."

Aquesta, és l'hora dels morts,
els morts durant la llarga lluita,
els morts de dura caminada,
els morts de lenta polseguera,
d'adolorida permanència,
de l'abatut canyar insigne.

Aquesta, és l'hora dels morts.
Pensem en ells sobre la marxa,
des de la lluita que segueix,
des de l'afecte responsable
que recorre tots els camins
fins la llibertat sense marges.

Aquesta, és l'hora dels morts.
No torna niai el riu enrere
i de si mateix continua
reiterant el crit, la pregària,
reiterant el marge florit
i seguit reflexivament.

Aquesta, és l'hora dels morts
per allò que no fou possible,
i era possible, i és possible,
hores d'intensa claredat
i de mudable firmament,
tothom en pau i llibertat.

Aquesta, és l'hora dels morts,
oh morts per una causa justa,
oh morts de la pobra batalla,
oh morts del risc quotidià,
oh morts dolguts de flama única,
oh morts que veien la bandera,
i als ossos els creixia l'himne.

Aquesta, és l'hora dels morts,
és l'hora dels assassinats,
l'ofegat interrogatori
i la matinera descàrrega,
oh morts sense oli al forrellat,
oh morts de qualsevol manera.

Aquesta, és l'hora dels morts,
morts que tenien pare i mare,
que tenien esposa i fills,
que temen una promesa,
morts que tenien dignitat
i morien per sols un pètal.
Aquesta, és l'hora dels morts
que tenien nom i cognoms,
que tenien amics i amigues,
tenien una idea ràpida
de diàleg i convivència
i enteres la buscaven enlloc.

Aquesta, és l'hora dels morts
sense un mos que dur-se a la boca,
si és que no era un mos de terra.
Puja el dia damunt les fosses
com el preny de la novençana,
creua un ocell, una fulgor.

Aquesta, és l'hora dels morts.
Tots coneixíem els seus noms,
combregàvem cada matí
amb els seus noms d'oculta glòria.
Engolíem, agenollats,
els seus noms d'ala i llibertat.

Aquesta, és l'hora dels morts.
Ens agafarem de les mans,
tu te n'aniràs al mercat
i jo me n'aniré a la feina.
Soparem a la nit, farem
l'amor com qui grata una fossa.

Aquesta és l'hora més amarga.

CONFITEOR, de Vicent Andrés Estellés
(poema que ens dóna nom)

 

A continuació transcrivim literalment un article molt revelador de Lluís Gavaldà -vocalista d'Els Pets- a propòsit dels Premis Octubre 2002 dins l'espai rediofònic "El món s'acaba" conduït per Xavier Grasset a Catalunya Ràdio (extret en novembre de 2002 de la web de Catalunya Ràdio):

VALÈNCIA I L'ORXATA

Be Xavi, un servidor ha anat a València, aquest cop convidat pels premis Octubre a parlar de cançó i poesia, (que ja em diràs tu que pintava jo allí, però "buenu"...) i com cada cop que vaig a València he tornat d' allí amb una barreja de dos sentiments contradictoris que avui intentaré explicar.
En primer lloc hi ha el sentiment de irritació i estafa. Si alguna cosa ens han ensenyat aquestos 25 anys de democràcia és segurament que la mediocritat i el pactisme dels polítics han malbaratat la majoria dels anhels i esperances que la mort del dictador van produir. La transició va ser un procés vergonyant d' amnèsia col·lectiva i de claudicació davant els poders fàctics, aquells que no marxen mai, aquells que quan hi ha una guerra sempre, sempre acaben en el bàndol guanyador.
.
Però tot i haver multitut de estafes en nom de la conciliació i la governabilitat cap va ser tan sagnant i premeditada com la fragmentació dels Països Catalans en general i de Catalunya i el País Valencià en particular. No és moment ara d' entrar en detalls però la consigna era clara: calia enfrontar catalans i valencians i tots els mitjans eren lícits per evitar una confederació tan poderosa ecònomicament com perillosa per a la unitat de la pàtria. Va ser una guerra bruta, desigual, mesquina i roí. Es van apel·lar als mes baixos instints, no es va tenir cap tipus de misericòrdia i com sempre qui va sortir perdent va ser qui tenia menys culpa, el poble valencià i de retruc el català.

Per que a un servidor la sensació de frustració que té quan viatja a València no la te pel seu blaverisme recalcitrant, o per la seva nova vocació de platja oficial de Madrid, ni per les editorials de "Las Provincias" o per Rita Barberà. Un servidor se sent frustrat per que no enten com podem viure d' esquena a aquesta ciutat fascinant, per molt blavera i pepera que sigui, no entén per que no ens arriba gairebé res d' aquesta part del nostre país, per que sento que m' han amputat una part del meu territori, de la meva història, de la meva manera de ser. Em sento estafat per que res del que passa a València ens arriba i res del que fem aquí arriba allà, per que cada dia que passa tenen Madrid és mes a prop seu i nosaltres més lluny, i sembla que als nostres governants no els importi una merda. Per que cada dia que passa es fa més difícil per un valencià exercir-ne com a tal i a nosaltres sembla que no ens toca preocupar-nos-en.

I és precisament aquí, quan arribem als valencians que no es resignen, ( i creieu-me, son bastants més del que ens volen fer creure), on la meva frustració s' esvaeix i es transforma en una admiració inesgotable. Per que si algú te motius per claudicar, per sentir-se decebut dels seus polítics, de tirar la tovallola i engegar-ho tot a fer punyetes, aquestos son ells, els que han de començar cada dia de zero, els que tenen que batallar cada dia amb la intolerància, el blaverisme i la fatxenderia, els que veuen tancades les portes pel sol fet de intentar viure amb una mínima normalitat, els que han de treballar-se diàriament el que qualsevol altre poble té, els que no es resignen, els que es trenquen la cara contínuament per aconseguir el que nosaltres aquí donem per suposat, els que no es cansen mai de picar pedra, de donar la cara, d' anar a contracorrent, de rebre els insults i la condescendència dels que es saben intocables.

Es per a tota aquesta gent, tota la que em retrobo cada cop que torno a València, tota la que m'explica la seva crua realitat sense cap gota de victimisme, amb l'alegria i l'optimisme que tan naturalment transpiren, és per tots ells que en aquest escrit no he volgut ser políticament correcte, que no he volgut ser graciós o irònic. Es a tots ells, als valencians de cor i per extensió a tota la gent del País Valencià que els dic, com a català, com a tarragoní, com a valencià del nord, que jo vull ser com ells, per que cada vegada que soc allí i parlem, més me' n adono que jo també soc valencià.