El públic, ja saps, no ens coneix. Apenes si té referències algú de qui som i què fem. La veritat és que els mitjans de què anem a disposar no són els idonis. Però hem sortit airosos (decorat, escenari, micros, llums...). Imposa una mica el fet de no conéixer la gent a qui vas a oferir-ho. No és igual. Sembla que has de guanyar-te'ls. I més quan van pagant (500 pta amb compra anticipada o 700 pta si és allí mateix...).

El prolegòmen de muntatge i sonorització s'acompanyava aquesta vegada d'un sopar de torrà amb els propis assistents i organitzadors. Ja et dic, un poc estrany tot plegat (i ara, com ens comportem? Quina aparença mostrem? Forma part de l'actuació ja el propi sopar?)

Mentre sopem, busquem a qui "encolomar-li" els "per quès" que ha de llegir el públic, ultimem detalls, ambientem amb les cançons del CD compilat expressament... i comença l'espectacle! IT'S SHOWTIME!

Introducció. Walt Whitman, lectures del públic (unes 120 persones), rises, la televisió local filmant, i...
Hort de Rossell. Ja hi som. Acabe i no sé si respon al tipus de recital que esperaven. Quina era llur predisposició.
Després, Carla i El gesmil. Amb algun contratemps de sonorització...
Un poc neguitosos, apareix Miquel amb Tens. Poema més "vacil·ló" (com dedueixes, hem eludit Trobar-te avui, entre altres coses, perquè només tu saps recitar-lo com cal.)
Carla recita La caseta de camp. El públic riu en alguns moments. Els focus que ens allumenen no deixen veure els seus semblants. Però almenys, segueixen la història.
En el Regnat del goig, m'ha tocat fer de narrador. Joanna ha interpretat el "teu" paper d'okupa. M'he adonat de la psicodèlica bellesa de l'orgasme de la "pretèrita" introducció. Ací els comencem a inquietar.
El temps just per a què després Va ser els convide a tornar a riure amb l'aventura del jove tirador de caixò de 15 anys.
Autèntiques carcallades a continuació amb Vicenta i Batiste quan diu allò de "gran surtido de petardos, tracas, luz i sonido" (o quelcom per l'estil). Ells sí que ho pillen, i tant que sí!
Traca, dàtils figues seques, cassalla amb llima, mistela i...
... la llauradora.
La llauradora els pilla "cagant".
Els hem sorprés. Ningú gosa moure's del seient ni per girar-se en veure-la passar. Els tenim atrapats. "Trossos de cabrons!. Què esperàveu? Brofegades de pius i xones? Ja-ja-ja, ju-ju-ju?" Hem jugat amb ells. Estan a mercè nostra.
Ara ja pot vindre Maria Schneider i Marlon Brando. I la de l'hort, i el de l'hort. Perquè riuen, però ja no és el mateix. Vull dir, no és el riure allò que desitgen del poema, sinó tot.
Ferran s'encarrega de pescar a l'audiència Tirant les cordes. (Ací arranca tímids aplaudiments quan diu allò de "on la nostra saliva (sardina, ceba, ou i cassalla) deixava sense color a l'èxtasi de les discoteques de l'abadejo").
Raquel incorpora la història d'aquella estudiant que, camí de la facu, somia amb el manobre que fa paretó. Ho fa de p.m.
Amb Cinema Paradiso, Joan els fica a to i Aquest amor els deixa amb un pam de nassos.

Dues hores. I... tan curt.

Després, alguns companys de feina que han vingut:
-Uff! Aquesta faceta no la coneixíem de tu!. Açò és fantàstic. M'ha agradat molt! Com us ho feu?.
-Bo, ni jo mateix ho sé. El que sé és que ho fem perquè som amics. Si no, seria impensable. I és gent de la qual m'hi sent molt orgullós de ser-ho. M'agrada pensar que, coses com aquestes, que es fan perquè volem, són les que mouen el món.